per JAUME OLLE.
©Copyright - Tots els drets reservats; reproducció solsament amb permis escrit.
Go back to: GENERAL INDEX 1998
my e-mail: jolle@ctv.es
VAL D'ARAN: AL COR D'OCCITÀNIA, OCCITÀNIA AL COR.
per Jaume Ollé i Casals & Roser Ollé i Cerdàn.
LLEGIU AQUEST MATEIX ARTICLE EN LA VERSIÓ ARANESA ¡El primer article vexil.lològic en aranés!
Llegiu tambe la versió occitana a VEXIL D'OC.
La Val d'Aran és una comarca administrativament asignada a Catalunya, pero part de l'Occitània, on es parla una variant del l'occità anomenada aranès. La capital es la vila de Vielha (Viella). La vall del Garona s'enfondra allí d'Est a Oest essent dominada pel muntanyà Aran (alt i mitjà) que acaba rebutjant-la cap al Nord on la Vall s'obre per un trau a l'Occitània pròpia i a l'Atlantic. La configuració muntanyosa de la Vall fa que quedi tancada tan a Catalunya com a Occitània i això a afavorit el manteniment de la llengua i cultura occitana. A la Val d'Aran neix el riu Ruda que al ajuntarse amb el Nare a Vielha pren el nom de Garona (encara que es diu que el veritable Garona neix com a riu Joéu als Ulls d'Eth Joéu.).
A l'alta edat mitjana una emigració des de França va completar el poblament aranès. Es de llavors que són alguns noms germànics en els llogarets de les contrades araneses: Montcorbau, Escunhau, Betren, Betlan, Begós i Bausén.
La despoblació creixent va aturarse a partir del segle XVIII per caure després de nou, en una tendència que encara continua. Això va obligar a la concentració dels municipis a l'Alt Aran (van crear-se dos grans municipis el 1967 i 1970: el de Salardu format per cinc llogarets, i el de Vielha, format per sis) però es mantingueren els set municipis tradicionals del Baix Aran. (Arres, Bausen, Les Bordes, Bossot, Canejan, Lés i Vilamós).
La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior als Romans era mixta: celta i bascona. Polibi esmenta els airenosi (1). La romanització va esser profunda i va ser llavors quan s'introduí el conreu de la vinya, pero no varen esborrar-se les característiques araneses. La ciutat principal s'anomenaba Vetula, avui Vielha, i va ser un pagi del Convent Juridic de Lugdumun (Lio). Una vía romana anava des de l'actual Tolosa de Llenguadoc a Esterri d'Aneu, a l'Urgell. Va formar part despres de la Novempopulania, i va caure després en mans de les poblacions germàniques fins a consolidar-se el domini visigot a tota la regió. (1) Els musulmans van estar algun cop a la Vall en les seves expedicions de pillatje o represàlia, pero mai hi va haver ocupació permanent. Sotmesa als francs va quedar integrada al Comtat de Comenge, però des de el segle X pertany sovint al comtat de Pallars. Les disputes territorials feudals afavoriren el manteniment d'una independencia reial encara que no jurídica.
El 1036 Gerberga de Foix va aportar la Vall com a dot al seu marit Ramir I d'Aragó, pero els comtes de Comenge van intentar moltes vegades fer prevaldre els seus drets, pero els aranesos si van oposar i els soldats del comte van esser rebutjats. Cap el 1174 les autoritats de la Vall es posaren sota la protecció d'Alfons I de Catalunya i d'Aragó: el tractat de Sant Andreu de Barravés establí l'amparança catalana a canvi d'un forratje o tribut de blat. Però el rei, amb motiu de les seves actuacions polítiques, en va fer donació a Centul III de Bigorra a canvi del vasallatje d'aquest i dels seus succesors tant per la Vall com per el mateix comtat de Bigorra. La neta de Centul III, Peronella, va casar-se amb Gasto VI del Bearn el 1192, i Alfons I els va fer donació del comtat de Bigorra però es va reservar el domini útil de la Vall. El nou rei de Catalunya i Aragó, Pere I, cedí la Vall el 1201 al comte Bernat de Comenge, a canvi (com avia estat abans per Bigorra) del vasallatje de Bernat tan per la Vall com per mateix comtat de Comenge. Els aranesos no acceptaren amb resignació el domini de Bernat i el combatiren amb les armes. La desfeta de les forçes catalano-occitanes enfront dels imperialistes funamentalistes francesos a Muret, el 1213, posa fi a l'alliança catalano-occitana. La Vall d'Aran quedà en mans de la corona catalana i Jaume I pretendí infeudar-la a Guillem d'Entença el 1220, però els aranesos van manifestar la seva oposició. Llavors Jaume I accepta la decisió aranesa i prometé que la Vall mai mes tornaría a separar-se de la corona Catalana. La fidelitat dels aranesos desde llavors va esser constant. El 1295 la "croada" imperialista francesa contra Catalunya va esser desfeta, però els francesos van ocupar la Vall anexionant-la a la senescalia de Tolosa de Llenguadoc i abolint les institucions pròpies de la Vall), i varen calguer negociacions força dures per obtenir-ne la restitució. El 1298 l'acord d'Argelers tranferí la soberanía de la Vall a un sobirà neutral, el rei Jaume II de Mallorca (que comprenía tanmateix el Roselló). Durant uns anys els governadors mallorquins (Aranu de Sant Marçal del 1298 al 1307, Pere Bernat d'Asnava del 1307 al 1310 i Pere de Castell del 1310 al 1313) restabliren les institucions araneses. El 1313 un arbitratje va retornar la Vall al rey Jaume II de Catalunya, qui va confirmar els Usatges i Constitucions dels seus habitants reunits en el privilegi de la Querimònia, novament confirmat per el rei Alfons III el 1328 i respectat també per Pere III, després d'acceptar l'oposició aranesa a la venda del territori al comte Hug de Pallars el 1385. No massa després el rei Joan II va concedir als arenesos diverses excempcions i drets i el 1389 las Corts de Montsó declaren la Vall part del territori del Principat de Catalunya (ntegració confirmada després per la Generalitat durant l'interregne esdevingut a la mort del rei Marti el 1410), lo qual posa fi de fet a l'independencia de la Vall que fins llavors nomes estava vinculada a Catalunya per la comunitat de sobirà. El 1390 els francesos encapçalats per Lluis d'Anjou, tornaren a atacar la Vall però foren rebutjats. El 1396 l'invasió del comte de Foix fou també rebutjada, i després la del rei de França Carles VI el 1410, que aprofità la mort del rei català. El 1470 aprofitant la gerra civil a Catalunya, els francesos tornaren de nou a la Vall, i foren de nou rebutjats. Pero la manca de guarnició permanent afavorí la presa del poder a la Vall pels cabdills Cabdet Ramonet i Maixicot que la dominaren fins que foren desfets el 1477. El rei Ferran II en va aconseguir la pacificació completa el 1491. El 1579 el hugonots penetraren a la Vall però foren rebutjats pels aranesos ajudats per forçes enviades pel rei Felip II de Castella. A la guerra dels Segadors, en la qual la Generalitat de Catalunya va nomenar un nou rei (el francés LLuis XIII, I de Catalunya) oposat al rei de Castella, els aranesos rebutjaren obediència al sobirà francès i va esser necessària la presència de tropes catalanes. El 1651 els castellans ocuparen la Vall pero les llibertats araneses foren respectades. La Pau dels Pirineus el 1659 permeté a França dominar una part de Catalunya (domini que encara dura) pero la Vall d'Aran es mantinguè en la seva situació jurídica d'abans de la guerra. El segle XVIII quan esclata la guerra de Succesio, en la qual Catalunya pren part al costat del rei-arxiduc Carles III, els aranesos foren també partidaris del mateix; pero els francesos van aconseguir colocar com a rei a Felip V i la Vall va esser conqueirda pel francés Arpayon esent sotmes a feixucs tributs. Gaspar, baró de Lès va esser nomenat governador (la família senyorial dels Lès era tradicionalment francofila, i l´encapçalaren algunes revoltes en favor de França; el pare de Gaspar va esser executat per la seva actitud a favor de França en la guerra de Succesió). El nou governador es va caractritzar pel seu despotisme. El 1715 la Vall quedà exclosa del decret de Nova planta que posà fi a l'independència del regnes de la corona catalana (el Principat, Aragó, Valencia i Mallorca). Felip V confirma els drets dels aranesos pero el 1717 Gaspar torna a esser nomenat governador. El 1719 els francesos ocuparen la Vall i exerciren una represió ferotge (més encara que la de Gaspar) sota el comandament del francés Champier, que a la fí va esser destituit al esser coneguts els seus excesos. El tractat de Madrid retorna la Vall a Espanya i Felip V restablí les llibertats dels aranesos i el dret de lliure comerç amb França, i a més el 1735 els concedí l'excempció de l'impost de paper segellat (privilegi que encara es manté). Eclesiasticament la Vall depenía del bisbe de Comenge pero el 1770 el Sant Pare Climent XIV accedí a que pasés a la jurisdicció del Bisbat d'Urgell, traspàs que fou efectiu desde el 1804. El 1794 fou ocupada pels francesos durant la Guerra Gran, i retornada després (1796) a canvi d'avantatges a l'illa de Santo Domingo. Conquerida Catalunya per Napoleó durant la Guerra del Francès (1810), la Vall fou ocupada per les tropes franceses establertes al Principat. El 1812 fou incorporada al departament francès de l'Alt Garona i totes les llibertats van esser abolides. Derrotats els francesos (1814) l'ocupació encara va continuar en l'esperança de conservar-la, fins que el 1815 Ferran VII en va ordenar la conquesta i la incorporació al Corregiment de Talarn, cosa que no va esser acceptada pels aranesos de bon grat. El 1820 la constitució liberal inclou la Vall a la provincia de Lleida, aumentant el descontentament i posant els aranesos als braços del absolutiste Carles. El 1822 es proclama la Regència d'Urgell en nom del rei Carles, i encara que vençuda la regència, la Vall es mantinguè carlina fins el 1823 amb la caiguda del règim liberal. El 1835 torna a estar en mans del pretendent carlí Carles, pero els liberals la recobraren als pocs mesos, encara que va tornar a caure en les mans dels carlins diverses vegades fins el 1840. Després d'anys de tranquilitat, el 1944, amb la derrota de Hitler a França, els exilats catalans i espanyols, dirigits sobretot pel partit socialista unificat de Catalunya i el Partit Comunista d'Espanya dominaren la regió ràpidament. Franco envià l'exèrcit, pero fins el 1948 en que es va obrir un túnel que permetía mantenir les comunicacions a l'hivern, no es va poder foragitar als resistents antifranquistes. El 1979 l'Estatut d'autonomía de Catalunya recollí les singularitats de la Vall reconeixent les peculiaritats historiques i administratives i restablí les seves institucions, el Conselh generau d'Aran i els síndics, restabliment efectiu el 1991. El 1983 el President de la Generalitat de Catalunya va signar el Decret que adoptava normes ortogràfiques per l'aranés. Eren unes normes elaborades per una comissio d'experts catalans, occitans i aranesos, que seguin els plantehaments de la grafia tradicional que establia l'Institut d'Estudis Catalans. Ja des del 1982 l'aranès va començar a impartir-se a totes les escoles de la Vall i el 1994 el Conselh Generau aprovà el reglament per l'us oficial de l'aranès.
L'administració tradicional de la Vall era a tres nivells: els Vesins, asambleia general dels caps de familia; els cònsols formats pels representants de cada vila; i el Conselh generau dera Val d'Aran, format per representants nomenats pels cònsols. El rei estava representat pel batlle, més tard governador, que recaptaba els tributs.
Vexil·lològicament no es coneixen banderes propies de la Vall. Els colors tradicionals de la corona catalana varen esser utilitzats al menys fins al 1715. Després sería el color blanc dels Borbons francesos.
Del 1794 al 1796 la primera bandera moderna oneijà a la Val d'Aran: la bandera francesa.
No esta clar quina bandera s'utilitza des el 1796 fins als 1810. ¿Pot esser el pabelló espanyol usat desde el 1785 i que desde el 1793 incorporà l'escut?
Bandera espanyola del segle XIX:
El 1812 la Vall es incorporada a França, com part d'un departament i sense cap dret o privilegi. La bandera francesa torna a esser obligatòria.
El 1815 es recuperada per Espanya i seguirà l'història vexil·lològica d'aquest Estat fins el 1944. En aquest any i fins el 1948 va existir una mena de República independent, pero be es veritat que la bandera que oneijava era la de la Republica Espanyola (ja utilitzada del 1931 al 1939 junt amb la senyera catalana) així com les dels partits polítics antifranquistes sobre tots els comunistes.
Tornà a seguir les directrius del Estat espanyol fins que el 1975 la mort del dictador Franco obrí el camí a la recuperació de les llibertats. Durant uns anys surgeixen ben poques propostes per una bandera nacional aranesa.
La primera esmentada recull uns colors que reflecteixen el país: el blau clar pels cels semble blaus; el blanc per les neus (fins a deu mesos a l'any estàn nevades les muntanyes de la Vall); i el verd per els prats on pasturen els ramats, que sempre varen esser la principal riquesa econòmica del país fins que el turisme ho va deixar en segón plà. Segons diuen, aquests colors estàn basats en un vell diseny. El cert es que ni els meus amics aranesos consultats ni jo mateix hem aconseguit veure mai un exemplar en tela d'aquesta bandera *
Variant amb escut (vista fa uns mesos en un adhesiu a un vehicle amb matricula de Tarragona). Detalls del escut no exactes:
Bandera desplegada a un concert musical (principis dels anys noranta)**:
Bandera suposadament utilitzada en una reunió del Conselh Generau d'Aran cap a 1991***
Bandera proposada per Coalició Aranesa-Convergència i Unió (1993)****:
El 2 de gener de 1998 el president del govern espanyol va visitar la Val d'Aran. A la recepció es va veure una senyera que es la que definitivament ha adoptat el Conselh Generau. Va poder esser vista perfectament a les imatges de televisió. Aquesta senyera posa l'escut de la Val d'Aran (on estan les quatre barres catalanes) al cor de la bandera vermella d'Occitània, simbolitzant potser que la Vall es al cor d'Occitània i que Occitània está al cor dels aranesos i de tots els catalans.*****
Ratio 2:3.
L'ESCUT DE LA VAL D'ARAN.
Es mencionen moltes vegades les "armes" de la Val d'Aran. El 1613, 1753, 1793, 1921, i sempre es diu que són les quatre barres (símbol de la pertinença a la corona catalana) amb corona reial (simbol de pertinença al reial patrimoni). Aquesta corona va tenir diverses formes al llarg dels anys. Desprès de l'instauració de la dinastía borbònica per els soldats francesos la corona passa a ser la de la Casa de Borbó. La forma de l'escut es anomeda "forma aragonesa", "escut espanyol", "Quadrilong iberic" i "escut francès". L'origen de la clau es incert. Moltes vegades els reis anomenen a la Val "la clau del nostre reialme" o frases similars; també el francesos pensen igual. En el segle XIX alguns pobles de la Val adoptaren la clau pels seus escuts (entre ells Vielha). Però la clau podría derivar no sols de la posició estratègica del territori, sinó també de l´ armari de les sis claus, un armari on es guardaven els documents i bens del govern de la Val, i del qui hi havia sis claus, un per cada terç (cada terç tenía una clau).
La llei del Parlament de Catalunya 16/1990 d'autogovern, establí que la Val d'Aran podría recobrar el seu escut tradicional. Com que el tradicional era coincident amb el de Catalunya no va poder ésser legalitzat. Va ser llavors quan es va introduïr la clau, partint l'escut per la meitat. La clau, porta una creu al dentat (que simbolitza el paper de l'església a la Val).
L'escut es definit com escut tallat, el primer camp de plata, una clau en faixa, de sable; el segón camp, d'or, quatre pals de gules; sobre el tot corona reial catalano-aragonesa del segle XIV.
Notes:
(1) Sobre aquest tema pot consultar-se el llibre del mateix autor, en castellà "Historia de Navarra y Pamplona hasta el 905"
* Aquesta bandera va esser oficialment proposada però desestimada.
** Aquesta bandera va usar-se a títol individual, potser per manca aleshores d'una bandera autèntica.
*** No va esser utilitzada per el Conselh Generau, si de cas per algú a títol individual.
**** Proposta no oficial, que no va arrivar a discutir-se al sí de la coalició.
*****La bandera va esser aprobada en sessió plenària del Conselh Generau d'Aran l'11 d'octubre de 1993.
Bibiliografía:
a) Nombroses obres de caràcter general.
b) Origenes del reino de Pamplona. Su vinculación con el Valle del Ebro (C. Sanchez Albornoz)
c) Historia de Navarra (J. del Burgo)
d) La guerra civil catalana del segle XV (S. Sobreques y J. Sobreques)
e) El proces de formació nacional de Catalunya (J. M. Salrach)
f) Le Temps des principautes (Jean Favier)
g) Histoire des Goths (Jordanès)
h) Les comtes de Toulouse (Jean Luc Dejean)
i) Histoire general du Languedoc
j) Francia, la corona de Aragón y la frontera Pirenaica (J. Reglà Campistol)
k) Tractado general de heraldica (Manuel Bassa)
l) Vademecum heraldico (Vicente de Cadenas)
ll) Diccionari genral d'heraldica (Armand de Fluvia)
SEE NOW THE FOLLOWING PAGE: ARTICLES: KELANTAN FLAGS
OR GO BACK TO: INDICE and select
Go back to WELCOME PAGE
my e-mail: jolle@ctv.es